Article d’opinió – Simón Alegre Jaen
Quan estàvem a punt de donar-ho tot per perdut en el corromput ecosistema del futbol actual, un succés luctuós, com la mort de Quini, ha representat una xicoteta esperança.
Un oasis de dignitat en un panorama dominat pel càrtel que formen els dos equips més poderosos, els seus correlats mediàtics i la secció de premsa rosa que és la informació esportiva actual.
Per això, el reconeixement tan merescut a este gran del futbol (gran en el camp i gran com a persona) et fa reconciliar-te amb tot lo positiu que el futbol, com la cosa més important de les coses que no són importants, pot significar.
Quini és un símbol d´eixe futbol que encara vam conéixer els nascuts a principis dels 80. D´eixe futbol que encara conservava unes essències que ara ja estan molt adulterades. Futbol de generals de peu, de camisetes anònimes i de celebracions racials. Futbol en estat pur i sense les xarlotades d´ara.
I futbol, sobretot, de gent honesta com ell. De persones que eren això, persones, abans que futbolistes. Jugadors abnegats que donaren tot per la seua camiseta i, com en el seu cas, van sentir l´orgull de vincular-se per a tota la vida en el club de la seua terra. Sense demanar més perquè poder dedicar-se a això seria lo màxim a lo que els agradaria aspirar. Mai sabran què significa això Neymar o Cristiano Ronaldo. Per molts diners que guanyen, mai podran comprar l´afecte sincer dels aficionats de soca-rel.
Per tot açò, Gijón li ha donat l´homenatge més càlid a este referent del RSG. Mentrimentres, des d´ací, seguirem buscant la nostra dosi d´estos hòmens de veritat. Humils en la seua grandesa. Una modèstia sincera, en la que residix l´autèntica classe.
Les nostres dosis d´Enrique Castro Quini, Andoni Cedrún o Mario Kempes. Respecte per als qui el mereixen!