⇒ Relatos de Opinión: Artículo de Juanjo Medina Bonilla
Relatos Valencia CF del otro centenario, el de la afición
D’un equip no te forces a ser, com aquells companyers de classe que cada temporada eren de l’últim campió de lliga. Del teu equip vas assimilant vivències, esclats gojosos, disgustos i desil·lusions, i ab tot això vas engrandint la teua pertinença a l’escut. Ab les victòries, i com no ab les derrotes més amargues, vas conformant un bagatge sentimental que vas acumulant dels teus majors, tios i cosins en el meu cas, vinculats molts d’ells al verd del terrenys de joc, als durs seients dels sectors alts, a les cadires de darreres de la porteria, a la festívola general de peu abans inclús dels grups d’animació, a la sempre seria i exigent tribuna, en una paraula, a Mestalla.
Els sentiments per uns colors s’acompanyen de records que son més intensos quan es viuen en comunió ab més gent que reacciona al mateixos estímuls, per això es gravaren al meu inconscient i a la pell situacions com la primera visita al camp de ben menut en que te supera tot lo desconegut i la grandària d’un estadi que vibra ab el joc de l’equip; o bé ab un partit de Copa baix la pluja davant l’Albacete; com no ab un gol de Kempes des de mig camp o una pena màxima llançada a la graderia en els estretors de la seua trajectòria al Valencia; les carreres per l’extrem de Saura; el debut de Fernando en un Trofeu Taronja; el retorn a Primera; el gol a la final de Copa de Mendieta viscut a traves d’una pantalla al camp; les —maleïdes— finals de Champions; Mestalla buit i en silenci al acabar un partit mentre absorvixes tot el que ha quedat a la memòria i recordes a qui ja no està; l’eclosió orgàsmica de les celebracions del títol de Lliga baix una intensa pluja; o també ab partits que deixen una marca especial per la intimitat en que es recorden ab el temps.
Un d’aquells partits crec que va ser l’últim al que vaig anar en mon tio Boro, la seua salut anava comprimint les seues possibilitats d’acudir a vore a l’equip al qual havia seguit per molts dels camps de l’Espanya futbolística, i pot ser l’únic en que anàrem els dos mà a mà, actuant jo quasi de pigall, per causa dels seus problemes de visió. Vam fer el camí habitual des de Russafa fins l’estadi, passejant per l’Example, travessant el llit del Túria, albirant des de l’Albereda les velles grades, absorbint el rebombori de la gent, l’expectació que es formava al voltant del camp, pujant les escales cap a al mirador que suposaven els sectors alts, per a contemplar un espectacle impressionant.
Va ser el meu primer gran partit a Mestalla. La primera vegada que veia al Valencia enfrontar-se al Real Madrid. El meu primer ple absolut al estadi, segurament superant la seua capacitat de llarg. La tensa i a l’hora distesa discussió de mon tio ab un aficionat del Madrid a conter d’un suposat penalty a favor dels visitants, portada en valencià per mon tio, entenent-se a la perfecció un i atre. La primera experiència quasi sobrenatural al vell sector 27, damunt del dur ciment, ab l’èxtasi col·lectiu que va produir aquell gol de Tendillo. I tot sense que jo arribara a comprendre les implicacions d’aquell gol, d’eixe partit, d’aquella invasió mesetaria, del buidatge del, llavors, Luis Casanova eufòric, com després vindrien tantes vesprades i nits, en que‘l camp del Valencia es buidaria entre càntics, abraços, plors de ràbia i d’alegria, al finalitzar partits davant del Leeds o el Barça o tants atres equips. Quan Mestalla es convertix en una tempesta d’emocions.
L’encontre salvà la temporada i moltes coses més, pero de veritat, no figuradament, com quan temps després guanyar a Madrid i Barça a casa servia com a justificació dels anys de mediocritat, i va servir d’amarga prolongació del suplici que suposaren aquelles temporades de principis dels huitanta, fins que l’equip acabà baixant a Segona uns anys més tard, després d’haver conquerit Europa feia poc. Ab estes experiències també es crea un sentiment de pertinença als colors, es fa dura la pell, es valoren molt més els temps de bonança deportiva, que hem viscut els de la nostra generació.
Les experiències es transmeten de vegades sense voler, i atres ab tota la intenció, i el bateig a Mestalla del meu fill Joan a la presentació de l’equip del Centenari comença a tancar un circul. Ell, i espere que la meua filla Pau també, recolliran una heretat que va més enllà de lo material, i s’envolta del sentemint inexplicable, de les sensacions de la pell, dels batecs del cor davant un càntic de la grada, del plor d’un desconegut després d’un gol, del mal sabor a la boca front a la derrota. Del tornar a aborronar-se cada vegada que se xafa Mestalla.