⇒ Relatos de Opinión: per Paco Chelet.
Relatos Valencia CF del otro centenario, el de la afición
Naranjito al cor de la meua camiseta, onze anys, estadi Luis Casanova, mundial 82, Espanya-Irlanda del Nord, Manolo el del bombo a l’Avinguda de Suècia animant a la selecció espanyola enmig d’una afició encisada. Així, en aquest marc, va nàixer la meua afició al València Club de Futbol. El gol del nord-irlandés Armstrong en la porteria sud de Mestalla, va enviar a Espanya a disputar la segon fase contra les tot poderoses seleccions d’Alemanya i Anglaterra. S’augurava el principi d’una fosca etapa per al nostre club.
Abans del mundial, els títols precedien els de Mestalla: una Copa del Rei al 1979, i una Recopa i una Supercopa europees al 1980. Varen faltar alguns títols, com el que pot però no fa més, va faltar guanyar un parell de lligues. El president Ramos Costa va tirar la casa per la finestra durant vora sis temporades, intentà competir d’igual a igual amb el Madrid, però només va poder guanyar-li amb dos golasos de Kempes, una copa de l’actual rei emèrit. Aquella etapa de dispendi i grans fitxatges desemboca en un endeutament inviable per al club que sumat a les despeses per les obres mundialistes de l’estadi, deixaren les arques buides i corcades. Mentrestant l’afició va gaudir de jugadors de la talla del Matador, Lobo Diarte, Carrete, Solsona, Bonhoff, el danés Arnesen i, .. Kurt Welzl. Van ser uns grans anys però sense cap dubte haurien d’haver resultat més fructífers per al palmarés.
Ja en el mundial 82: el parador nacional de El Saler, Mestalla, Saura i Tendillo, centraven l’atenció del aficionats valencianistes. A l’idíl·lic hotel, les nits es convertien en dia, el pòquer i les rialles perdien els jugadors espanyols. Clar, després vindria el hondurazo, primera de les decepcions que continuaren fins a l’eliminació i l’innocu gol de Zamora davant Anglaterra. A l’estadi Luis Casanova, sempre ple de gom a gom, la impotència de la selecció espanyola i el tremolar del porter Arconada tiraven per terra l’eufòria del bombo de Manolo, es cantava allò de Santamaría salvanos de todo mal en al·lusió al seleccionador espanyol. Com a consol, a terra, a la nostra terra es va celebrar el gol de l’agònica i única victòria (2-1) que sobre l’antiga Iugoslàvia Saureta va marcar. Uns quans anys després, vaig tindre l’oportunitat de bromejar amb l’extrem d’Onda, i encara no sabia ni com ni de quina manera ho havia aconseguit.
Després del mundial, apaga y vamonos, quins anys, quin patiment, quin pou: la segona divisió. Es va començar la temporada guanyant el Barcelona del Pelusa en la primera jornada per 2-1, quina foto en l’herba de Mestalla: Kempes i Maradona posant junts. Quin miracle l’última jornada: Tendillo marcant de cap, Bermell parant-ho tot, Ricardo Arias plorant, el Reial Madrid perdent la lliga a València, i ciris, molts ciris en Las Palmas, el Calderón, Pucela, i també Pamplona. El València després d’una nefasta temporada es va salvar miraculosament. Dos anys després, i en la mateixa dinàmica de ruïna econòmica i esportiva es va descendir. Aleshores, per la porta xicoteta va aparéixer, en el moment oportú, la figura del rei Arthur Tuzón i les seues ulleres de pasta amb una directiva disposada a treballar i salvar el club.
Ho varen aconseguir: l’any següent el València CF tornà a primera divisió. Després vingueren temporades irregulars, sense substància, l’equip era mediocre, auster, condemnat i sense grans objectius. L’afició recordava l’època abans del Mundial com a temps mítics de llegenda i glòria. A poc tardar, brollà la sonoritat de Paco Roig i el seu famós slogan “per un València CAMPIÓ”, i ahí va començar una nova història: canalla i ambiciosa, i sobretot diferent, deixant en l’oblit aquell fatídic Mundial 82 i totes les seues desastroses conseqüències.
Ara des de la distància i l’edat encara recorde el sonriure de Naranjito que amb mirada alegre em xiuxiueja a l’oït: “per un València campió, taronges i melons”.